Imaginem per un moment que, un bon dia, i com si fóssim en Gregor Samsa, el famós protagonista de la Metamorfosi de Franz Kafka, ens llevem i ens adonem esglaiats que el nostre cos ha patit un munt de canvis i mutacions.
Les nostres cames i braços s’han allargat fins a límits tals que som incapaços de coordinar-los adequadament, i fan que ens movem com un petit Frankenstein. De fet, veiem com canvia radicalment tota la forma del nostre cos. Els nostres músculs, l’esquena, els pits, etc. Tot ha canviat de la nit al dia. Per altra banda, la nostra cara, suau i llisa fins ara, s’ha llevat coberta de granets i erupcions, que fan que no podem contenir la ganyota cada vegada que ens mirem al mirall. La nostra veu, des de sempre dolça i melosa, ara s’ha convertit en un repertori de galls i sons guturals que fan que l’acte mateix de comunicar-se esdevingui una tasca feixuga. El nostre pèl corporal, fins aleshores perfectament delimitat a unes zones concretes, ara ha envaït parcel·les que mai havien estat ocupades. Només amb aquests canvis que aquí plantegem en tindríem prou per a espantar-nos, desesperar-nos, desorientar-nos, …
Afegim-hi més.
Imaginem que, juntament amb aquestes estranyes mutacions, que cadascú de nosaltres hauríem d’aprendre a suportar tot sol, s’hi afegissin canvis en la forma com les persones ens tracten, i en les coses que esperen de nosaltres. Que al mateix temps que ens hem d’esforçar per entendre i assimilar les transformacions del nostre cos, augmenta l’exigència dels nostres caps, de les amistats, de la família.
Ara imaginem que, tot i ser canvis tan importants i transcendentals, no disposéssim en el nostre repertori d’habilitats dels coneixements necessaris per a poder-ne parlar, descriure el que ens passa, confrontar-ho, entendre-ho. Pitjor encara, perquè el nostre caràcter també s’ha tornat més esquiu i desafiant, i això fa que, encara que en sabéssim parlar, ningú no tindria ganes d’aguantar el nostre mal geni ni els canvis d’humor sobtats que ens travessen.
Tots aquests ingredients serien el cultiu perfecte per una situació angoixant i arriscada.
Quan parlem d’adolescència és molt comú sentir com se la descriu des de la transitorietat d’un estat de la nostra evolució com a persones, que, si més no, és poc agraït. Són moltes les famílies que, davant de la vivència que tenen de l’adolescència d’un fill o filla, descriuen aquesta etapa com un moment de conflicte, de batalla contínua. Una mena de prova de fe que es presenta als pares i mares just abans que els seus fills i filles es converteixin en adults. Però així es fa més difícil fer l’esforç per mirar d’empatitzar amb el que els i les adolescents han d’estar sentint.
L’adolescència és aquella etapa que ens permet ser algú, més enllà del fill o filla que sempre hem estat (i sempre serem). Deia un pensador que “Naixem dues vegades. La primera per existir, i la segona per viure”. I és que l’adolescència és aquest segon néixer. El pas obligat que tots i totes hem hagut de viure per a poder esdevenir allò que som ara. És l’etapa de les passions, tan altes com baixes. L’etapa de la batalla per descobrir-se a un mateix. L’etapa de la nostra obertura a un món que fins llavors havia estat vist i viscut a partir de la mirada i la vivència dels progenitors, però que un cop sols, es presenta com un món amenaçador, frenètic, complex i confós. És el moment que ens descobrim i elaborem com a éssers plens, i en la que per tant, hem d’aprendre a viure amb el que som i trobar el nostre encaix al món.
Però també és l’etapa de l’ESO i el batxillerat, dels exàmens, de les comparacions, de les frustracions, els somnis i les esperances. També és l’etapa de la selectivitat, que és aquell examen on el més difícil es fa abans d’entrar a l’aula: escollir la vida que volem tenir. També és l’etapa de les frustracions, on descobrim que moltes coses que semblaven clares i inofensives, en realitat són confoses, i poden deixar-nos estabornits si no estem sempre al peu del canó; i que tot allò que donàvem per fet es desmunta com un castell de cartes. Cal deixar enrere la forma de mirar aquest viatge com una etapa inevitable, aversiva, negativa, desesperant, …, i veure-la com allò que és: l’oportunitat a través de la qual els nostres fills i filles podran expressar-se i existir com a persones úniques i autònomes. I és també una gran oportunitat per a mares i pares d’evolucionar i seguir creixent junt amb els seus fills i filles.
Per això, si haguéssim de decidir quins conceptes o constructes són claus per al bon desenvolupament dels i de les adolescents en aquests moments, hem de destacar l’empatia i l’acompanyament, principalment. Acompanyament, perquè cal que l’adolescent no s’enfronti a les demandes i problemàtiques del procés en solitud, ja que així es poden prendre decisions desencertades que marquin tot el nostre desenvolupament i vida posteriors. És per això que la figura de l’acompanyant és tan important en aquesta etapa. Actua com un fil de vida (aquelles cordes que en muntanyisme ens asseguren que, encara que tota la resta d’elements falli, mai ens precipitarem al buit). Perquè en la vida de l’adolescent (com per altra banda en totes les etapes vitals) els errors han de ser-hi presents, però sempre mirant de calcular i controlar el risc de les possibles conseqüències, i sobretot sabent-los encarar per a poder-ne treure aquells aprenentatges que ens puguin ser útils en el futur. Aquest acompanyament ha de comptar amb una relació de confiança que pugui arribar a ser rellevant i influent per a l’adolescent, per tal de poder incidir en la seva presa de decisions, facilitant-ne la tria i mostrant-se proper i confiat quan les coses van mal dades.
I la principal eina amb què comptarem a l’hora de construir aquesta confiança serà l’empatia. Cal que l’adolescent sàpiga que, per molt absurd o inofensiu que pugui semblar el seu problema, ens el prenem com a important no per la tipologia o naturalesa del problema, sinó per l’estat emocional que genera en l’adolescent. És només a partir d’aquesta implicació que se’ns obriran les portes als hermètics cercles d’influència del món adolescent.
Xavi Méndez- Psicòleg
